Així és el musical Hair a Teatre Coliseum de Madrid, la nostra opinió

La nova temporada de musicals a Madrid, entre les novetats que ofereix, ens porta el renaixement de tot un clàssic, el musical Hair.

El musical Hair, que ara pots veure al Teatre Arteria Coliseum, es va estrenar a Nova York l'any 1967, amb l'autoria de James Rado i Gerome Ragni, i aviat es va convertir en un gran fenomen de masses.

Si ets molt jove, possiblement no sàpigues que el musical Hair va néixer com un símbol reinvindicatiu contra la Guerra del Vietnam, doncs explica la història d'una comuna de hippies que viuen a Nova York, i rebutgen l'allistament per anar a la guerra esmentada.

Algunes de les seves cançons es van convertir en veritables himnes, com Aquari, Good Morning Starshine o Let's the Sunshine In.

Aquest musical va arribar a Londres a finals de 1968, i posteriorment va ser estrenat a nombrosos països. El 1979, el director Milers Formen va fer la seva versió cinematogràfica, ia Madrid es va estrenar al Teatre Alcalá Palace el 1983, quan ja era tot un clàssic i el moviment hippie dels 60 ja era història.

Amb posterioritat, el musical Hair va tornar als escenaris diverses vegades, adaptat a l'actualitat del moment. Així, el 2005 a Londres es va representar una versió ambientada en l'allistament de la Guerra del Golf del 2003, en comptes de la Guerra del Vietnam.

I a març de 2009 es va estrenar la nova versió a Broadway, la qual va guanyar els premis Tony al Millor Revival, i l'argument del qual és molt fidel a l'original.

Amb el títol Hair, Love & Love Musical, i sota la direcció de Daniel Anglés, director resident de mare meva a Espanya, aquesta és la versió que ara pots veure a Madrid, després d'haver estat estrenada a Barcelona i València.

A l'hora d'anar a veure el musical Hair, crec que és important la teva aproximació, encara que segur que et provocarà sensacions controvertides.

Per res esperes un gran espectacle coreogràfic, com en el cas de El Rei Lleó, una altra de les novetats de la temporada. Tota l?obra es desenvolupa en un únic escenari, compartit pels 29 intèrprets del grup de joves de la comunitat hippie i els vuit músics de la banda de rock.

A més, potser et xoc escoltar les cançons interpretades en espanyol, no com va succeir a l'estrena de 1983, que va dur a terme la mateixa companyia britànica que havia representat Cabell a Londres.

Entre el públic de molt diferents edats que assisteix a la representació, segur que hi ha qui en fa una aproximació nostàlgica. Que fins i tot va viatjar a Londres a veure Hair quan era un dels grans símbols reivindicatius de l?època. A aquest públic segur que li encantarà tornar a sentir les seves cançons més famoses.

La música i la coreografia del grup de hippies, sota la respectiva direcció de Sergi Cuenca i Esther Luengo, és, des del meu punt de vista, el millor de la nova Hair. I més que la interpretació dels protagonistes principals, destaca el grup en conjunt i algunes veus realment esplèndides.

Això, sens dubte, ajuda a l'aproximació a Hair per part dels més joves, com la meva neboda de 21 anys que em va acompanyar, que no sabia res de l'argument, i ni tan sols havia sentit abans les cançons més populars al seu dia.

Considero que més a veure el musical Hair des d'una perspectiva nostàlgica, cal més fer-ne una aproximació històrica i reflexiva.

Gairebé és millor veure'l com qui veu una pel·lícula d'època ja que, de fet, des del moviment hippie dels 60 ja ha transcorregut gairebé mig segle!! I alguns dels símbols del moviment que es van desgranant durant l'obra, amb el temps s'han mostrat com un fracàs.

Aquest seria el cas de les drogues, que ara sabem que maten; el sexe lliure de l'època presidida, que ha evolucionat a sexe responsable; la bandera comunista, davant d'un món post Teló d'Acer; o el Hare Krishna, amb l'òbvia controvèrsia actual amb les sectes.

fins i tot la visió de la guerra que ofereix Hair té una perspectiva molt llunyana. Davant d'una Guerra del Vietnam de reclutament obligatori, i on van morir gairebé 60.000 soldats nord-americans, l'última amb participació dels Estats Units, la de Líbia, s'ha guanyat sense un sol mort occidental, i sense que ni tan sols els soldats toquessin terra.

La faceta reflexiva de veure el musical Hair actualment ens porta a constatar que hi ha valors de l'obra original que persisteixen: el pacifisme i el no a la guerra, la llibertat, l'esperit reivindicatiu, la crida a l'amor…

Però la joventut és ben diferent: els hippies de Hair se'ls acusava d'estar perduts per a la societat, de no fer res, i eren expulsats de l'escola; i ara, en canvi, estem davant de la joventut més ben formada de la història, enganxada a les xarxes socials amb els seus smartphones o portàtils, i no a la marihuana.

D'aquesta manera, a la escena final de Hair, els actors de l'obra també troben la resposta adequada del públic per compartir la alliberament.