Avui és el tercer dia consecutiu de “caminant, es fa camí”. Són 530 quilòmetres a recórrer entre Jamestown, a Dakota del Nord, a Minneapolis, a Minnesota, al nostre ia llarg viatge costa a costa pels Estats Units i Canadà.
Creuar el Mig Oest canadenc sud i nord-americà nord és un recorregut on l'al·licient és això: fer el recorregut. Com en moltes circumstàncies, hi ha moments on ets més sol que altres, on la carretera segueix viva, on flueixes feia tu mateix.
És com dures etapes del Camí de Sant Jaume, només que amb cotxe; et canses menys els músculs per no caminar, però la ment treu fum.
Passem sota la pluja per Fargo, ciutat que es va fer famosa per ser el títol d'una pel·lícula dels germans Coen la qual al seu dia em va agradar força.
Arribem a l'hotel, dinem en un proper restaurant Dennis, i ens quedem tota la tarda a l'habitació descansant… i descansant… i descansant.
Aprofitem per veure gràcies a Internet la pel · lícula Fargo, de 1996 dirigida, escrita i produïda per Joel i Ethan Coen, la qual va obtenir dos premis Óscar. Com a curiositat, cap de les escenes, exteriors o interiors, van ser rodades a la ciutat que la dóna nom, Fargo.
Com a reflexió del dia, assenyalar que sempre hem considerat que és interessant i enriquidor el visitar i conèixer els centres comercials, els denominats “centres comercials”, passejar per les zones comercials de les poblacions visitades, i visitar els supermercats que formen sempre part de la cultura local.
Els supermercats emeten les típiques targetes de fidelització del client, les quals es poden treure al moment: només necessiten un nom i ja està.
Jo me la vaig treure la targeta de fidelitat en un Safeway doncs són molt útils, ja que en multitud d'articles hi ha un preu per al client amb targeta, i un altre, força més car, per al client sense targeta.
Una característica negativa des del meu parer és que en molts establiments, supermercats o benzineres els preus marcats són sense impostos.
La sorpresa te la portes a la caixa, quan als preus indicats els afegeixen al voltant d'un 10 per cent (encara que aquest percentatge és variable) per impostos locals, de vendes, impostos de l'Estat, etc.
En un país on tot és (o pretén ser) fàcil, senzill, directe, no acabem d'entendre perquè una Coca Cola que, per exemple, s'anuncia a 0,99$ com a gran oferta, després en caixa costa 1,11$ .
Una altra peculiaritat negativa és que no a tots els llocs que ens puguin semblar obvis venen alcohol i cerveses.
A més d'un gran supermercat no hi ha res, res d'alcohol o semblant. Mai no hem sabut si era per legislacions locals, de l'Estat en qüestió o dels mateixos propietaris de l'establiment.
M'imagino que existeix la llibertat individual de l'empresari de vendre o no alcohol, però aquest puritanisme, en general, ens sembla estrany i més als Estats Units.
comentar